Històries de vida lingüistica

Les històries de vida són, sens dubte, recursos metodològics que afavoreixen el retorn del pensament sobre si mateix. En una història de vida el subjecte deixa de ser una abstracció per convertir-se en algú amb vida pròpia, amb sentiments i un punt de vista que té un gènere, una cultura, una llengua i una condició social. Aquest subjecte singular es confronta amb ell mateix a través del llenguatge; ho fa en un context mundà, que no té res d'excepcional, articulant el seu passat i avançant cap al seu propi futur. En una història de vida es crea un espai on l'existència i la reflexió s'articulen, motiu pel qual les contemplem, juntament amb altres disciplines com l'antropologia, la sociologia i la psicologia, com un recurs privilegiat que, com a tal,  també mereix convertir-se en objecte de reflexió.

Les històries de vida són un recurs excepcional per entrar en la privacitat —que no la intimitat— de l'individu, però cal triangular les dades que ofereixen amb altres textos per aprofundir en el complex entramat de representacions i de vivències. No hi ha dubte que aquestes representacions i  vivències s'han de tractar des de la seva dimensió de fet singular. Però tampoc no hi ha dubte que el singular remet a un univers de configuracions possibles, de manera que l'anàlisi de les històries de vida obre dues perspectives molt estimulants: connectar el particular amb les configuracions possibles i localitzar en el particular el que és distintiu, el que difereix, perquè això és el més significatiu.

Un cop fetes aquestes consideracions inicials, a continuació concretarem  en què consisteix la nostra proposta d'elaboració d'històries de vida lingüística. En primer lloc, hem d'indicar que aquestes històries, o relats, es construeixen a petició d'algú, amb un propòsit concret. Per tant, hi ha una clara relació dialògica amb la persona que fa la investigació. En segon lloc, ens referim a "vida lingüística" per deixar clar que l'objecte d'estudi són les experiències dels subjectes amb el seu repertori lingüístic.

Una història de vida lingüística implica posar en escena un "jo" davant d'un investigador amb un propòsit concret. Aquest "jo" s'expressa a través d'un mitjà que acostuma a ser lingüístic, però que pot incloure altres codis, com ara el dibuix. La narració és la forma que millor sol descriure l'experiència personal, perquè en una narració sempre es parteix d'un estat d'indeterminació inicial que es transforma a partir d'una successió d'esdeveniments que presenten uns antecedents i les conseqüències que tenen. Entre els antecedents i les seves conseqüències hi ha una relació de solidaritat, de manera que la narració dóna sentit a l'experiència.

La proposta que plantegem consisteix a afavorir la presa de consciència sobre les situacions plurilingües de l'aula a partir de l'explicitació de les històries de vida lingüística. Tal com hem assenyalat, definim "història de vida lingüística" com el relat que fa una persona, quan una altra li ho demana, sobre la construcció del seu repertori lingüístic. Les llengües que es coneixen, les habilitats relacionades amb cadascuna d'aquestes llengües, la manera com s'han après, es recorden o s'obliden, l'ús quotidià de les llengües, la identificació com a bon o mal aprenent de llengües, etcètera, són algunes de les qüestions que es tracten en aquests relats.

Quan sol·licitem un relat de vida lingüística, demanem un escrit que narri la vida lingüística i l'experiència en aules plurilingües. Interessa la reflexió que les persones fan sobre les seves llengües (quines parlen, escriuen, escolten, llegeixen o els agradaria aprendre), així com de quina manera  han anat creant aquest bagatge lingüístic al llarg de la seva vida. També ens interessa conèixer el contacte que han tingut, i tenen, amb les llengües a les aules i les seves sensacions i reflexions com a docents a partir de l'experiència d'ensenyar en contextos plurilingües. L'estructura del text que demanem és lliure i l'extensió aproximada és de dues pàgines com a màxim. Els subjectes als quals  demanem un relat de vida lingüística l'escriuen en la llengua en què se senten més còmodes.

Les històries de vida lingüística, com qualsevol altre tipus de text reflexiu que s'utilitzi com a recurs per obtenir dades, requereixen una atenció especial. De les històries ens interessa tant el que es diu com la manera en què es diu. La forma és també substància. Per això, convé parar atenció als processos d'anàlisi de dades tant la referència, és a dir dels temes, com la dimensió enunciativa, és a dir, les empremtes que deixen els individus en els textos que construeixen; les empremtes es poden resseguir analitzant l'entonació, els pronoms, la distinció creada entre l'ara i l'abans, les metàfores i, en definitiva, tots els elements que modelen el discurs.